19/10/13 100 km pista de Terrassa. Crònica
La pista d'atletisme és el foc i nosaltres l'acer, mentre hi som ens fon i intenta doblegar la nostra determinació. La lluita entre ella i la meva voluntat durarà 250 voltes.
Som catorze corredors per fer els 100 km, alguns ens coneixem, d'altres seran amics d'aquí unes hores. Ser poca gent ho fa encara més especial, més intim.
A l'inici tinc un al·licient no previst, veure la lluna plena, la busco a cada volta fins que aixeca el dia. Al cap de dues hores, va arribant més gent, els que faran els 50 km, s'omple de cares conegudes. A les tres hores, ja estem tots compartint pista.
Tinc l'objectiu d'intentar fer la primera meitat dels 100 km, en unes 6 hores, perquè així em quedi temps per assolir-ho en menys de 15, que és el temps de tall. Quasi ho clavo, només m'ha faltat una volta. Fa estona que la combinació de calor i humitat, m'està destrossant, m'hidrato bé i menjo segons la planificació.
Un cop fets els 50 km, passo unes hores caminant, abans de tornar a córrer. La humitat, com sempre, em destrossa, he deixat de córrer a temps, no tinc problema, més que la sensació d'angoixa que dóna notar com la transpiració augmenta i la calor no disminueix. Deixo passar els temps fins que l'ambient és torna més favorable per córrer.
Les hores han passat, ara toca anar controlant molt el ritme i dosificar les forces, els temps se'm tira a sobre, sento una guillotina apunt de tallar una il·lusió i el fil que l'aguanta depèn, exclusivament, de no forçar i mantenir l'estratègia, quasi volta a volta, vaig fent càlculs, en tot moment surten, però en llarga distància tot pot canviar en segons.
De manera paral·lela, fan diferents curses, de 5.000 m., de 10.000 m. i una infantil, en que hi ha una nena molt petita, a qui el pare li va donant indicacions, li diu que miri endavant i corri, ella li fa cas, no para de córrer ni després passar per la l'arc d'arribada. Veure més gent corrent i animant, és una glopada d'aire fresc i ajuda a evadir la ment.
Arriba el moment, en que només som dos a la pista, amb en Jordi anem alternant la posició en la classificació, compartim moltes estones plegats, als dos ens és indiferent arribar davant o darrere de l'altre, el que ens importa és arribar! Les últimes voltes, en que anem igualats de posició, les fem junts caminant i xerrant.
Darrere volta, els voluntaris que estan a l'estadi, venen a fer-la amb nosaltres, la seva força ens fa trotar i gaudir intensament dels 400 metres finals. En aquests moments, el cansament, el dolor muscular, el patiment acumulat, tot desapareix per deixar pas a gaudir l'instant.
Aquest ha estat el segon repte de l'objectiu de fer 4 curses de 100 km en 99 dies. Ara toca treballar per aconseguir fer el tercer tram.
Som catorze corredors per fer els 100 km, alguns ens coneixem, d'altres seran amics d'aquí unes hores. Ser poca gent ho fa encara més especial, més intim.
A l'inici tinc un al·licient no previst, veure la lluna plena, la busco a cada volta fins que aixeca el dia. Al cap de dues hores, va arribant més gent, els que faran els 50 km, s'omple de cares conegudes. A les tres hores, ja estem tots compartint pista.
Tinc l'objectiu d'intentar fer la primera meitat dels 100 km, en unes 6 hores, perquè així em quedi temps per assolir-ho en menys de 15, que és el temps de tall. Quasi ho clavo, només m'ha faltat una volta. Fa estona que la combinació de calor i humitat, m'està destrossant, m'hidrato bé i menjo segons la planificació.
Un cop fets els 50 km, passo unes hores caminant, abans de tornar a córrer. La humitat, com sempre, em destrossa, he deixat de córrer a temps, no tinc problema, més que la sensació d'angoixa que dóna notar com la transpiració augmenta i la calor no disminueix. Deixo passar els temps fins que l'ambient és torna més favorable per córrer.
Les hores han passat, ara toca anar controlant molt el ritme i dosificar les forces, els temps se'm tira a sobre, sento una guillotina apunt de tallar una il·lusió i el fil que l'aguanta depèn, exclusivament, de no forçar i mantenir l'estratègia, quasi volta a volta, vaig fent càlculs, en tot moment surten, però en llarga distància tot pot canviar en segons.
De manera paral·lela, fan diferents curses, de 5.000 m., de 10.000 m. i una infantil, en que hi ha una nena molt petita, a qui el pare li va donant indicacions, li diu que miri endavant i corri, ella li fa cas, no para de córrer ni després passar per la l'arc d'arribada. Veure més gent corrent i animant, és una glopada d'aire fresc i ajuda a evadir la ment.
Arriba el moment, en que només som dos a la pista, amb en Jordi anem alternant la posició en la classificació, compartim moltes estones plegats, als dos ens és indiferent arribar davant o darrere de l'altre, el que ens importa és arribar! Les últimes voltes, en que anem igualats de posició, les fem junts caminant i xerrant.
Darrere volta, els voluntaris que estan a l'estadi, venen a fer-la amb nosaltres, la seva força ens fa trotar i gaudir intensament dels 400 metres finals. En aquests moments, el cansament, el dolor muscular, el patiment acumulat, tot desapareix per deixar pas a gaudir l'instant.
Aquest ha estat el segon repte de l'objectiu de fer 4 curses de 100 km en 99 dies. Ara toca treballar per aconseguir fer el tercer tram.
Entrades relacionades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!