10/01/13 NO PUC PARAR Balanç d'un repte

Normalment m'agrada escriure les cròniques i les reflexions poc després de fer un repte, per tenir les impressions fresques, però el No Puc Parar, durant 100 dies m'ha emplenat de mil i una sensacions, emocions i vivències, però al acabar m'ha deixat una gran buidor, per això he volgut deixar distància per ser el màxim d'objectiu.

Ha estat dur, molt dur i molt gratificant, més del que m'esperava, prou dur per deixar passar un bon temps abans de tornar a fer un repte d'aquest tipus i prou gratificant per preparar-ne un de més llarg i complicat pel 2014.

Hi ha hagut moments de dubtes, pensant que no aconseguiria, que un dia al arribar cansat i fart de tot a casa, no sortiria a fer els 10 km, temors ximples, com ara i si un dia me'n descuido, pors físiques i si em poso malalt o tinc refredat fort o  problemes d'estómac.

El dia més dur, va ser per un imprevist, una ensopegada, que em va fer trontollar el repte, el dia de la caiguda  camí del gimnàs, on havia sortit, mentre caminava amb mal i respirava amb poca profunditat pel dolor, vaig haver d'escollir entre el camí més curt i directe, a recollir les coses per marxar a urgències o allargar-lo, per arribar a fer els 10 km del dia, és el moment del que estic més orgullós, pensava que m'havia trencat una costella i que era el final, però tot i així vaig allargar el camí, pensant que no volia tirar la tovallola, en tot cas si ho havia de fer que fos per prescripció medica, no em volia fallar a mi mateix. Els immediatament posteriors tampoc van ser gens fàcils, recordo un dia de pluja, caminant adolorit, de nit, després d'un dia dur, va costar molt, no duia ni trenta dies del repte i els pensaments de que estic fent, si podria estar a casa sec i calentó, invadien la meva ment, però ara només són un record.

Al acabar, un cop passada l'eufòria de l'arribada entre amics, ja en solitud, abans de la gran festa de cap d'any, em vaig posar a plorar desconsolat, en el meu pensament  van passar-hi tots els mals moments, les dificultats, les pors, les alegries, les sorpreses, visualitzant els moments més intensos, va ser com un buidatge emocional, em vaig quedar buit, perquè ho havia donat tot. Ara ja tinc nous projectes, nous camins per encetar, nous horitzons per explorar que m'emplenen.

Tot repte, no és més que un viatge cap a l'interior d'un mateix, he aprés molt del meu jo, del que realment em motiva, del que m'agrada, del que fa estar content, del que em fa estar trist, d'on puc treure forces  quan penso que tot està perdut, on puc guardar-ne el dia que em sobren. Ha estat un camí acompanyat, pels amics que han fet un tram o trams amb mi, pels que volien però no vam poder quadrat agendes, per tots, els que per un mitjà o altre, m'heu expressat el vostre suport, moltes gràcies amics, tots plegats sou part del repte.

Agrair als col·laboradors el seu suport, no només pels mitjans o material, sinó sobretot per confiar en mi, en una idea, en una il·lusió, en un somni per complir. Moltes, moltes gràcies: Hoko, Fisio Active, Taller Alsina, La Peçallarga i Safesport Id.

Tots els escrits relacionats i seguiment del repte a: NO PUC PARAR